El divendres 1 de desembre l’Hospital de Dia Sant Jordi d’Igualada va rebre la visita de Mireia Rubio Molín, una dona que des de fa 22 anys dona veu cada dia al municipi veí de Vilanova del Camí.

Nascuda a Igualada, amb el cor dividit entre Santa Margarida de Montbui, on viu, i Vilanova del Camí, on ha tingut molts vincles amb les entitats locals i gent del carrer. El contacte amb la gent és el que més li agrada. Treballa al departament de comunicació de l’Ajuntament de Vilanova del Camí. “Escrivim notícies de les coses que passen al municipi. Tenim molt contacte amb les entitats, les institucions, la gent del carrer. I això és el que més m’agrada”.

La Mireia es defineix com apassionada de les lletres, i explica que sempre ha combinat la feina periodística amb la part literària que és la que més la motiva. “L’escriptura no és una afició, per mi és un ofici, la meva professió, a la que dedico molt temps”, confessa “jo crec que sempre he sigut escriptora, amb onze o dotze anys ja escrivia el meu diari”.

Mare de 5 criatures, 4 són obres literàries, l’última publicada recentment, i una cinquena, la més important, el seu fill Néstor. La primera novel·la: “El abrazo Naúfrago” la va escriure al 2007, seguidament, “El tiempo del negro” (2016), “Lana de mamut”, que és una recopilació de relats (2019) i l’última “Balata, el pulso de la nieve” (2023), va ser escrita durant la pandèmia de Covid-19 i que segons explica l’autora va ser la manera de drenar tots els sentiments i emocions que estava vivint en aquell moment. És, tal com explica, el llibre que més té a veure amb la seva persona i les coses que ha viscut.

A més, ha publicat diversos contes i microrelats en premsa i mitjans digitals, alguns premiats en certàmens literaris.
Ens explica la Mireia que el món literari no és fàcil, doncs el primer llibre el va publicar amb l’ajuda d’una editorial; ella pagava una part i l’editorial se’n feia càrrec de l’altra. L’editor es va donar a la fuga amb els diners de la gent que havia apostat per publicar les obres, amb la qual cosa es van quedar sense libres i sense cèntims. Ella per sort ja els tenia impresos. Aquesta experiència la va fer decidir publicar el segon llibre pel seu compte, amb l’ajuda de la gent, per mitjà de la plataforma de micromecenatge Verkami per poder fer una autoedició amb l’editorial El Círculo Rojo.

L’autora explica que la seva font d’inspiració poden ser les persones, els moments, una mirada, un gest, etc. Escriu molt de les emocions, “del que compta”, el que és important, valuós i de vegades no expliquem, del que ens passa i no saben com compartir.
La Mireia comenta que els seus lectors li diuen que les seves novel·les sempre són amables, i a aquesta afirmació ella contesta: “Que no he de projectar també coses bones? Quin és el missatge que volem deixar? Que la vida és una porqueria o que és un regal, tot i les seves misèries i problemes?”

A la pregunta sobre quin és el radiolocutor que més li agrada i si n’hi ha algun que no li agradi, l’escriptora va respondre: “M’agrada molt el Carles Francino, és un home molt culte, molt humà i un gran professional. Sovint intento també escoltar els que no m’agraden, per estar al cas del que diuen. Els que no m’agraden són els més reaccionaris i poc humans”.

Amant de la lectura, la natura i aficionada al ioga, activitat que l’ha ajudat a relaxar-se, cuidar la serenor i treballar la respiració. Podem trobar els seus libres a les biblioteques i alguna llibreria com Llegim, d’Igualada i +KLlibres de Vilanova del Camí. Es considera una persona que confia en els altres: “per ser efectius hem de ser afectius”, defensa, “les coses que es fan amb amor són les que surten bé”.

Gràcies Mireia, per posar el cor en tot el que fas i compartir amb nosaltres una miqueta de tu i de les teves criatures!